La llei 29/1994, d'Arrendaments Urbans no estableix de manera expressa la possibilitat que l'arrendatari desisteixi del contracte de lloguer, de manera que, si no es pacta el contrari, se'n podria sol·licitar el compliment íntegre o la indemnització per danys i perjudicis per part de l'arrendador.
En el cas que no s'estableixi al contracte la possibilitat de desistir, ni indemnització per aquest motiu, els tribunals solen reconèixer la indemnització màxima permesa per la llei, que consisteix en una mensualitat de la renda en vigor per cada any del contracte que reste per complir i en cas que el període que reste és inferior a l'any, donaran lloc a la part proporcional de la indemnització. En cas que en el contracte s'hagi establert un termini obligatori d'arrendament, es pot sol·licitar una indemnització per les rendes íntegres que s'hagin meritat fins a la finalització del contracte. D'altra banda, si hi ha indemnització expressa en contracte, els tribunals entenen que es pot exigir aquesta indemnització íntegrament. En tots dos casos es pot limitar per part dels tribunals en cas que es torni a llogar, ja que s'originaria un enriquiment injust per a l'arrendador. Finalment, pot existir també la clàusula de preavisar abans de la finalització del contracte per part de l'arrendatari. En cas que no compleixi aquesta clàusula, es poden exigir les mensualitats del preavís incomplert.
Commenti